Tot està sepultat: Així havia de ser.
Es va fer justícia. Els sols negres
ocupen els seus llocs i el vent ja
dispersa les cendres que guardaven les Urnes
del record. Sóc pols ara.
Dispers en els fragments de les hores,
en els ulls mirats, en el cabdal de les llàgrimes,
en infinites nits enllumenades per les gèlides estrelles,
en cruels malsons que tornen fins a mi.
I aquell llop esmolant les dents
de l'estiu, quan amors tèrbols
van encendre l'ànima
conterrada en llacunes, en imatges bàrbares
i espills d'il·lusions que reflecteixen
les hores, sempre indigents.
Ombres de temps sepultat:
així havia de ser: ara que sol, que solíssim
rime amb els espectres de la sang
que arriba de subterrànies petges,
amb espectres i ànimes, pense que les
preguntes no han estat contestades,
i que tot fou en va: ja ni l'horror m'espera.
Lliure sóc d'abandonar el campus.
I que l'àngelus toque cors estimats.
Conterrat, soterrat entre vius i morts,
ombra entre ombres, fum de l'ésser,
encara m'inquieten les indigents
fletxes del destí.
Oh, jo, Oscar Ignacio Portela,
successió discontínua, bivac de guerres
inconclusses, porte sols amb mi
la fam d'infinit, la paraula absoluta,
i l'abandó inert de la sort impetrada,
com havia de ser. |
